El 27 de març és el dia mundial
del teatre. Cada any un personatge rellevant d'aquest art és l'encarregat
d'elaborar el missatge oficial que serà traduït a defirents idiomes i escampat
per tot el món. Enguany li ha tocat a Krzysztof Warlikowski
Biografia
Krzysztof Warlikowski és un dels
més grans directors d'escena europeus de la seva generació, nascut a Polònia en
1962. En col·laboració amb la dissenyadora Malgorzata Szczesniak, Warlikowski
crea imatges teatrals excepcionals. El seu procés de treball, que porta els
actors a les capes més profundes de creativitat, li ha permès, sense obviar els
autors contemporanis, representar Shakespeare des de perspectives inèdites o
tragèdies gregues des d’un punt de vista subversiu.
Des de 2008 és el director
artístic del Teatre Nowy de Varsòvia, on ofereix una visió molt personal del
rol del teatre dins la societat, que passa per la participació dels espectadors
en el debat sota el lema “Sortir del teatre”. Els muntatges de Warlikowski, que
també inclouen l’òpera, han voltat pels millors escenaris i festivals del món
recollint nombrosos guardons.
Missatge Oficial del Dia Mundial del Teatre per Krzysztof Warlikowski
Els veritables mestres del teatre
es troben més aviat lluny de l'escenari. I en general, no tenen cap interès en
el teatre com a màquina per a repetir convencions i reproduir clixés. Ells
busquen la font del batec, els corrents vius que tendeixen a evitar les sales
d'espectacles i les multituds entestades a copiar un món o altre. Fem còpies en
lloc de crear mons que estan centrats o fins i tot condicionats a un debat amb
el públic, a emocions que creixen sota la superfície. I en realitat no hi ha
res que pugui revelar les passions ocultes millor que el teatre.
Moltes vegades me’n torno a la
prosa com a guia. Dia rere dia em trobo pensant en escriptors que fa gairebé
cent anys van descriure profèticament i també serenament el rebuig dels déus
europeus, el crepuscle que va submergir la nostra civilització en una foscor
que encara no s'ha il·luminat. Estic pensant en Franz Kafka, Thomas Mann i
Marcel Proust. Avui m'agradaria també incloure-hi John Maxwell Coetzee entre
aquests profetes.
El seu sentit comú de l'inevitable
fi del món -no del planeta sinó del model de les relacions humanes- i de
l'ordre social i el caos, és commovedorament actual per a nosaltres aquí i ara.
Per a nosaltres que vivim després de la fi del món. Que vivim malgrat delictes
i conflictes que diàriament esclaten en llocs nous més ràpid fins i tot que els
mitjans de comunicació ubics poden mantenir. Aquests conflictes esdevenen
ràpidament avorrits i desapareixen dels reportatges de premsa, per no tornar-hi
mai més. I ens sentim desemparats, horroritzats i acorralats. Ja no som capaços
de construir torres, i els murs que tenaçment construïm ja no ens protegeixen
de res, per contra, ells mateixos requereixen la protecció que consumeix una
gran part de la nostra energia. Ja no tenim la força per a intentar
d’entreveure que hi ha més enllà de la porta, rere el mur. I és per això
exactament què el teatre ha d'existir i on ha de buscar la seva força. Per
aguaitar allà, on mirar està prohibit.
"La llegenda tracta
d'explicar el que no pot ser explicat, perquè es basa en la veritat, que ha
d'acabar en l'inexplicable", així és com Kafka va descriure la
transformació de la llegenda de Prometeu. Estic convençut que les mateixes
paraules haurien de descriure el teatre. I és aquesta classe de teatre, que es
basa en la veritat i que troba el seu final en l'inexplicable el que desitjo
per a tots els seus treballadors, aquells que son a l'escenari i aquells que
són a la platea, ho desitjo amb tot el meu cor.
